Com ho fem

És ben evident que la tasca que duu a terme l'associació és decisiva, ja que els pares, després de saber que un fill -noi o noia- és homosexual, entrem en un món que ens fa por perquè només en tenim referències negatives.
Estem trasbalsats i, sobretot els primers dies, alguns pares ens mirem el fill o la filla d'una manera diferent, com si no ens acabéssim de creure que és la mateixa persona que era abans de confiar-nos la seva orientació sexual. Hi ha molts fills que han d'ajudar llurs pares a fer el procés d'acceptació de la nova realitat que acaben de descobrir: els pares necessitem comprensió i paciència perquè la nostra evolució, al principi, és lenta i dolorosa.

Sovint, un cop coneguda l'homosexualitat del fill o de la filla, la relació entre pares i fills millora perquè a partir de llavors es basarà en la sinceritat. Al començament, però, els sentiments dels pares encara són molt confusos: a la majoria de nosaltres ens preocupa que, sent com són, els puguin fer mal o puguin tenir dificultats amb la feina; n'hi ha que ens amoïnem perquè ens preguntem com són els llocs que freqüenten i les persones amb qui es relacionen i, de vegades, ens costa haver d'acceptar que ni ells ni nosaltres no tindrem els fills o els néts que havíem somiat.

També hi ha pares que ens qüestionem si cal que la família i els amics sàpiguen que tenim un fill/a homosexual, perquè ens espanta la idea que puguin mirar-se'ls d'una altra manera, i no pas positiva.
Un altre motiu de neguit és pensar com reaccionarem el dia que el fill o la filla ens digui que té parella.
Enmig de la nostra confusió només tenim ben clar que estem sols. No coneixem ningú que hagi passat per la nostra mateixa situació. Necessitem compartir aquests neguits amb algú.
Aquest algú és l'Associació de Pares i Mares de Gais i Lesbianes.

En arribar a l'associació, la persona que el primer dia ens acull no és cap professional, sinó una mare o un pare que també ha experimentat la tristesa i el desconcert que nosaltres li confiem. Qui ens podria comprendre millor?

Després d'aquest primer contacte, la trobada setmanal esdevé el nostre petit refugi on companys i companyes són els confidents dels nostres sentiments i on ens ajuden a no trobar-nos tan sols ni tan estranys en uns moments en què la major part de la família i dels amics encara desconeixen el tràngol que estem passant.

A les reunions, ens adonem que de l'intercanvi d'experiències en neix una nova percepció de la realitat que ens reconforta i, alhora, ens clarifica alguns conceptes, com ara que l'homosexualitat no és una "opció" que els nostres fills han triat, sinó que és "l'orientació sexual" de la seva pròpia naturalesa.

Junts, de dia en dia, anem descobrint que per fer costat als nostres fills i filles, primer de tot, hem d'estar bé amb nosaltres mateixos, ja que quan ho estiguem ens adonarem que la paraula "pares" no té cap valor si no va acompanyada d'unes actituds que demostrin de debò que "som pares".
En el nostre cas, "ser pares" exigeix la respectuosa comprensió de la realitat dels nostres fills i filles, i el compromís de treballar perquè en la societat civil i en l'Església, es reconegui que els gais i les lesbianes tenen la mateixa dignitat que les persones heterosexuals i s'accepti que han de gaudir dels mateixos drets.