La homosexualitat a debat

Dintre de l'ampli debat sobre l'origen i el diagnòstic de l'homosexualitat dut a terme des de finals del segle XIX, hi ha una sèrie d'elements que s'han anat aclarint progressivament. Si fos possible, doncs, extreure'n algunes conclusions sobre l'estat de la qüestió en el nostres dies, hauríem de posar de relleu els punts següents: 

• El fet homosexual sembla una dimensió inherent a tota sexualitat humana i a moltes espècies del regne animal. Pertany, doncs, a la naturalesa.
• Aquesta dimensió ha estat organitzada, reconeguda i experimentada de manera molt diferent a través del temps i de l'espai per les diverses societats i cultures.
• La civilització judeocristiana s'ha distingit per afavorir una actitud de rebuig i de condemna. Aquest rebuig ha influït notablement en els corrents d'opinió pública, en les disposicions legals i sociopolítiques, així com en els enfocaments amb els quals la ciència occidental ha plantejat la qüestió.
• A aquest rebuig s'hi afegeix el que la psicoanàlisi, particularment, ha posat de manifest. Segons alguns psicoanalistes, aquesta dimensió de la sexualitat humana mobilitza fantasmes inconscients que, generalment, posen en funcionament defenses no sempre saludables ni per al mateix subjecte ni per al seu grup social.
• No obstant això, s'aprecia una progressiva i cada cop més decidida tendència a deixar l'homosexualitat lliure de connotacions negatives, no tan sols en l'àmbit ètic i legal, sinó també en el de la interpretació i diagnòstic clínic.
• La imatge social i pública de l'homosexualitat en les nostres societats occidentals evoluciona en la mateixa direcció que les disciplines científiques. Els mitjans de comunicació, l'art, els moviments d'opinió, la política, etc., manifesten conjuntament una valoració diferent i una progressiva tolerància de l'homosexualitat. Els estereotips comencen a ensorrar-se.
• Malgrat tot, encara hi ha amplis sectors de la població que mantenen nombrosos prejudicis sobre l'homosexualitat.
• En el camp religiós s'observa una reconsideració del tema quant a la interpretació teològica i a l'avaluació moral, tot i que, a nivell institucional, no totes les esglésies presenten la mateixa dinàmica de tolerància. En el camp catòlic és on el sector institucional (no en les seves bases, sinó en les seves reflexions teològiques o morals) manté posicions, en certa mesura, inamovibles.
• En el canvi de consideració de la condició homosexual ha tingut un paper determinant l'obertura de la investigació a espais aliens als àmbits clínics que, en el seu moment, substituïren els religiosos, morals i penals en la teorització del tema. Ha estat en l'espai clínic on la ciència ha realitzat les consideracions més negatives sobre l'orientació homosexual.
• El debat sobre l'origen i el diagnòstic de l'homosexualitat es manté obert en tant que existeixen encara una sèrie de punts foscos que impedeixen tancar definitivament el tema. Un seguit d'interrogants sobre les causes últimes de l'orientació homosexual romanen encara en el terreny de les hipòtesis que s'han d'aclarir.
• Cada cop va guanyant més espai la hipòtesi que només una actuació conjunta d'elements biològics, psicològics i socials, en diversos graus d'interacció, podria donar lloc a una orientació homosexual prevalent, generalment establerta des de molt aviat. Les potencialitats existents en cada un d'aquests diferents ordres només s'activarien en la mesura que els altres també ho facilitessin.
• La majoria dels especialistes de les diverses branques de la salut, ja no consideren que l'orientació homosexual sigui l'expressió d'un dèficit de maduresa humana, d'una malatia o d'un conflicte que genera un trastorn en la persona homosexual.
• Es va consolidant, doncs, la idea que l'homosexualitat no constitueix una entitat clínica i que els conflictes psíquics, de qualsevol tipus, els podem trobar tant en l'homosexualiat com en l'heterosexualitat.
• L'opressió i el rebuig social interioritzat es considera el factor més important de conflicte i de patologia per als subjectes amb una orientació homosexual prevalent. Aquest element és el que fa que, probablement, puguem trobar un grau major de neuroticisme i de conflicte psíquic en la població homosexual que no pas en l'heterosexual.
• El conjunt de dades obtigudes fins al moment fa que, cada vegada més, la pràctica psicoterapèutica hagi de centrar els treballs i objectius bàsics en l'adaptació de l'homosexual a la seva condició i en l'alliberament dels elements neuròtics que s'hi associen. És cada cop més rar el projecte psicoterapèutic de canviar l'orientació sexual que, per altra banda, es considera molt problemàtic, a causa de la profunda resistència de tota orientació sexual a deixar-se modificar.